Com que es dóna el cas que, dins dels Amics de l'Arquitectura Popular, a més d'artistes, en general i de la pedra, dels picapedrers d'ofici, arquitectes o estudiants d'arquitectura, historiadors i docents, hi ha tot el ventall de sensibilitats a l'hora d'opinar sobre aquest art entroncat amb les construccions que es troben als nuclis antics de les poblacions. penso que aquesta discusió no ha de resultar indiferent a ningú. Aquí, la primera paraula a tenir en compte hauria de ser la dels que, efectivament, viuen als pobles. Per això penso que aquest pot ser un bon motiu per posar en marxa un blog dedicat al debat sobre temes que ens interessin. No cal dir que si això rutlla, com espero, podrem anar encetant altres temes d'interès que els socis i simpatitzants podreu suggerir lliurement.
Vicent Loscos, president de l'associació.
17/10/08/ Missatge del Josep Mora.
La problemàtica de la moda de la pedra ordinària vista arriba a tot arreu. Ara amb els nous projectes d’ordenació urbana, com explico, afecta molts pobles de la Segarra. Crec que convindria fer alguna cosa, podríem fer arribar una carta a cada ajuntament perquè estiguin al cas.
(Carta als ajuntaments i al Consell Comarcal de la Segarra, dels Amics de l’Arquitectura Popular
i la Fundació Jordi Cases i LLebot).
El POUM (Pla d’Ordenació Urbana Municipal) plurimunicipal, que afecta a vuit municipis de la Segarra, al voltant de 31 pobles, compren una normativa que es podria englobar dins la moda de la dictadura de la pedra, com escriu Jaume Ayats (1) i que us recomanem llegir.
La normativa preveu en les edificacions de cases tres tipus, segons la situació: Nucli històric –com la zona més antiga, anomenat 3A-, nucli antic -3B- i estructura tradicional -3C.
Segons aquesta classificació, la zona 3A haurà de ser tota la façana de pedra, la zona 3B la planta baixa serà de pedra junt les cantonades i l’entorn de les obertures.
Aquesta normativa tan genèrica que afecta a pobles que es troben entre si a una distància considerable i amb una constitució de pedra ben diferent i d’un acabat esrarejat o ordinària, es pot posat tot en el mateix sac?
Si un passeja per aquests pobles i ens parem en un dels edificis més monumental, com l’església, moltes d’origen romànic, ens podem adonar com estan construïdes amb carreus –pedres tallades- i com que són sorrenques pateixen molta erosió, ben diferent del que passa a la comarca de les Garrigues on en general tenen una pedra de millor qualitat. Si ens fixem en les edificacions d’habitatges la majoria tenen una protecció de calç i ben poques són de pedra vista a excepcions d’edificacions singulars com els castells i cases benestants construïdes a partir del S XV com en el cas de Granyena.
La moda de la pedra vista ordinària ja va començar fa anys en les zones de muntanya amb l’arribada del turisme. Tradicionalment les cases benestants tenien un morter que cobria la pedra, la protegia i aïllava la casa. A les més pobres la protecció era menor i als corrals i a les bordes, era menys habitual.
En els llibres de construcció es pot llegir que els murs de maçoneria són vulnerables al deteriorament per l’efecte de la humitat i, per això, requereixen un recobriment exterior.
Doncs ara la moda, i l’obligació segons la normativa, si un es troba en la zona 3a, i l’edificació es troba malmesa i s’ha de refer, s’obliga a utilitzar la pedra del país vista. Quina? La carejada i l’ordinària? Tant en una com en l’altra el pressupost es més car i més d’un marge pot perillar per aconseguir aquest apreciat material.
Us recomanem l’article de Jaume Ayats del qual fem aquesta cita: “Les parets que deixaven la pedra vista eren considerades d’escassa importància, pobres o inacabades. Per això acostumaven a ser parets de pedres desiguals, encaixades com es podia, i molt sovint de pedra seca sense gairebé cimentació. Dit de manera ràpida, la pedra sense treballar “feia pobre”, i seria com una paret de maó nua d’una granja.
Actualment la situació ha quedat del tot invertida: les cases de poble es construeixen a partir d’una estructura de formigó i de maons, damunt de la qual les normatives municipals obliguen a recobrir-ho amb una “decoració” aplicada de pedra vista. La pedra deixa de ser estructura interna per passar a ser l’element característic de la imatge estètica de les cases i dels carrers. I les pedres cerquen una regularitat de distribució, sovint amb un generós ús del ciment. La pedra és l’element que “fa rural”, l’element que “cal preservar dels pobles” (quan els pobles mai havien estat així!).
Sorprèn saber que l’interior d’una església romànica amb les parets nues és equivalent a veure un pis actual amb els maons despullats a la paret.
Els pobles petits han patit -o estant patint- una radical transformació: és la reconversió econòmica que va de la producció agrícola i, secundàriament, ramadera a un sector de serveis d’oci i turisme”. I els pobles s’estan quedat amb una estètica rural falsa.
Per tot això es demana als organismes competents que repensin aquesta normativa.
(1) Jaume Ayats, revista Caramella, num. 18, “la dictadura de la pedra o l’estereotip esteticista dels pobles”. 2008.
Josep Mora
18/19/08 Resposta del Vicent Loscos:
Llegit el teu missatge sobre el tema de la pedra vista. Crec que no entenc gaire el problema. Suposo que és perquè no me n'entenc de costos. El cas és, però, que jo m'he manifestat en més d'una ocasió demanant que les cases als pobles es facin de pedra vista. Això és el que he vist als llocs més típics. També forma part de la idea de no desvirtuar les poblacions que fins ara es presentaven com una unitat física i humana. O sigui que si la cosa es presenta tan difícil, que respectessin, al menys, el nucli antic.
En això discrepo del que diu el Jaume Ayats. Jo he observat que entre l'arquitectura que tenim de referència –la popular-, s'arrebossa la paret feta amb pedra més fluixa i irregular –solució no solament estètica-, mentre que es deixa com a pedra vista la que és consistent i està de bon veure. És veritat que allò més elemental torna a ser de pedra vista, però crec que es pot distingir perfectament un cas de l'altre. Una altra cosa és quan trobem pedres irregulars, com els còdols, que estan emmorterades. D'això se'n veu bastant a tot arreu. El Jaume Ayats diu que els pobles mai no havien estat així. Doncs segons on, si que havien estat així, i encara hi estan. És clar que són pobles amb bona pedra, però aquest fet ja és un altre problema. I el que no hem de fer és barrejar problemes, on a la curta, s'imposen els interessos que, lamentablement, conflueixen en que al capdavall tothom acaba fent el que li dóna la gana. Actualment ja tenim, al costat de cases d'estampa acostumada, xalets amb les seves teulades de pissarra, i coses per l'estil. La moda, no sé exactament quina és. Però als pobles cada vegada es veu més l'arrebossat en blanc, que no és típic d'aquí. Aquest arrebossat no em fa cap mal, tot i que és més de la costa. Ara, que la pedra vista sigui una estètica rural falsa, tampoc no hi estic d'acord. Penso que, en qualsevol cas, s'ha de veure on es construeix, com és el que s'hi havia fet abans, tot tenint en compte que les modes van i tornen. I que aquesta normativa no està mal pensada. Una altra cosa, crec, és el mal gust d'algunes persones. Aquí, qui té recursos econòmics ho demostra.
Això és un fragment del que vam demanar, entre altres coses, al conseller d’obres públiques amb data 11/07/2006: - Que les construccions noves segueixin externament el patró de les tradicionals de cada comarca, pel que fa a la pedra vista com a element exterior, defugint solucions com les teulades de pissarra allà on no pertoca. I que es restaurin primer les cases abandonades i derruïdes que hi ha als petits municipis de les Terres de Lleida abans de construir-ne de noves, i que aquestes no desvirtuïn, com a cosa nova, el nucli de població existent.
- Al 7è curset d’Arquitectura Popular, dins del debat sobre "Com equilibrar els diferents usos del camp”, es va fer referència a poblacions com Guimerà, Ciurana i Castellar de n’Hug, com a models a imitar alhora de construir de nou. Són poblacions ben conegudes on l'ús de la pedra vista és exemplar.
Adjunto algunes fotos on es veu que l'arrebossat cobreix parets de dubtosa estètica o consistència, tot i que conec el costum d'arrebossar normalment en molts llocs
Pedra saulonera. L'arrebossast és incomplet o s'ha desprès de la mateixa pedra. És una pedra arenosa de la pitjor qualitat.
Pedra calarenca arrebossada. Si ens fixem en cabanes, les que estan arrebossades cobreixen una pedra poc vistosa.
Sant Ramon i La Manresana. Bona pedra calarenca. És una vista comú en molts pobles de la Segarra.He trobat més exemples que m'agradaria fer arribar al Jaume Ayats, per allò de il•lustrar la discrepància. Estem parlant d'arquitectura popular, i crec que les cases dels nuclis dels pobles ho són.
1. Pedra seca elemental. És evident que el que hi ha no dóna per arrebossar. Malgrat el seu tipisme, aquestes parets no tenen consistència.
2. Masia Els Arquells, on ens vam retratar una colla. És de pedra vista, excepte una part, a la dreta, on la pedra -o el que sigui- no s'ho val. Per això està encimentada. Quina diferència, oi?
3. La balma del Puig. Rocafort. Ben arrebossada, excepte l'excel·lent pedra de les finestres. Suposo que no calen comentaris sobre la qualitat de la pedra que no es veu. Aquest és el model constructiu d'una època que deixava en pedra vista les parts significatives. Però això ja ens portaria a construccions de més categoria que una simple casa.
4. Cabana prop de Sanaüja. Pedra codolenca emmorterada. No és estrany de veure'n així als pobles.
5. La plaça de Rocafort de Bages. Pedra vista. És possible que aquest acabat sigui una moda, que s'hagi pelat la paret, etc.. El que no em sembla és que la seva apreciable estètica es pugui catalogar de falsedat rural. A part de les modes, als pobles, de pedra vista n'hi ha hagut sempre. Si no, d'on traurien el model?Vicent
19/10/08 Resposta de la Maria Garganté.
Benvolguts;donat el "debat" saníssim que està generant el document sobre la pedra vista, permeteu-me expressar la meva opinió: Efectivament, vaig considerar molt encertat per part del Josep trametre un document als Ajuntaments per tal d'alertar sobre aquesta "dictadura" o "tirania" de la pedra, o almenys posar-hi límits. Evidentment, però, que s'ha de matisar (i també és evident que hi ha coses pitjors que la pedra vista). Construir en pedra vista no és intrínsecament dolent, però considero que:1) sí que és artificiós "revestir" els edificis d'una pedra que sovint ni és la del país (la generalització de l'anomenada "pedra de Vinaixa" que la veus a tot arreu). És com el tema dels xalets amb teulada de pissarra, com si estiguessim al Pirineu. Es tracta que els pobles mantinguin la seva autenticitat, no que passin a semblar autèntics (i falsos) pessebres.2) (i més important) sí que és aberrant treure els arrebossats primitius dels edificis, per la falsa creença que "s'havien tapat" en temps incerts i ara s'han de retornar al seu aspecte original (que no és pas la pedra vista).3) És claríssim quan un edifici estava pensat per anar amb pedra vista (casals dels segles XVI o XVII, amb aparell de carreus ben escairats). En canvi, i sobretot a partir del segle XVIII, les façanes s'acostumen a arrebossar i la pedra vista es limita als elements decoratius com els marcs de les finestres o les portades. tot i això, restauracions actuals de casals tant notables com la torre Combelles de Sanaüja (s.XVIII) o cal Gabernet de Concabella (s.XIX) s'han dedicat a treure aquests arrebossats primerencs, deixant veure a sota una pedra del tot irregular que fa que sembli que aquests edificis tinguin la varicel•la. Us torno a posar un fragment del missatge que li vaig escriure al Josep: "(...)S'hi podria afegir encara que molts edificis històrics de les nostres comarques, com la Universitat de Cervera (part posterior i patis interiors), algunes cases senyorials del carrer Major com la Casa Duran i Sanpere o conjunts com el del Mercadal a Agramunt (exemples tots aquests que tu coneixes tant bé), foren concebuts per tenir les façanes arrebossades ja des del moment de la seva construcció -ss. XVIII i XIX- per la qual cosa hem de desmuntar la idea que els arrebossats sempre són quelcom posterior, fruit de la incultura i del mal gust, i que "tapaven la pedra" que hi havia a sota. Creences d'aquest tipus han portat a fer autèntics desastres tals com el fet de treure l'arrebossat a la capella de Sant Plàcid de Guissona (quedant amb un efecte de "caverna" infecte) o crec recordar que almenys una part de l'interior de l'església de Castellserà, gòtica però del segle XVII, quan era habitual encara construir en gòtic però amb un sistema d'economia de materials i recursos diferent de les esglésies gòtiques pròpiament medievals. D'aquesta manera, les esglésies gòtiques d'època moderna construïen la façana de carreus ben escairats (ja que la façana és l'element de caràcter més simbòl•lic i representatiu), com seria el cas de Castellserà, però en canvi els interiors anaven arrebossats.
Us passo dues imatges: una de la capella de Sant Plàcid, perquè veieu la fila que fa. L'altra, que con és tant greu i coneixeu perfectament, és la de l'església de Montroig. Sense que quedi molt malament, fixeu-vos en la diferència entre la pedra ben treballada de la portada i la pedra desigual de la resta del mur -el que deixa ben clar que, com a església del segle
XVIII que és, la façana també anava arrebossada. Bé, doncs, només aquestes consideracions. Sí que cal tenir en compte els condicionants geogràfics, que fan que cada zona tingui unes peculiaritats pròpies -dins la mateixa Segarra, no és el mateix la pedra calerenca de la zona de Sant Ramon, Montfalcó i les Oluges, que la pedra sorrenca de la resta de ribera del Sió.Salutacions, una abraçada i fins aviat!
Maria.
20/10/2008 L’Assumpció Vilaseca diu:
Jo també estic contenta que s'hagi encetat aquest debat, ja que ja fa tempsque existeix aquesta dèria amb treure el revestiments de les façanes de pedra, en els cassos que no estava preparada per anar vista.
Comparteixo la teva opinió i també la del Pep Mora. Només fer dues puntualitzacions, la primera, que la diferència entre la deMontroig i la de Guissona resideix en el tipus de morter emprat en la junta. A Guissona han utilitzat un morter ric en portland que li dóna aquest
colorgris que el fa tant tètric i fúnebre, horrorós. En canvi a Montroig, hanutilitzat un morter amb additius per modificar el color. A simple vista no és tant agressiu però tampoc és encertada la decisió de treure elrevestiment de les façanes. La segona és que, com tu molt bé dius, que en el segle XVIII, les façaness'acostumen a arrebossar i la pedra vista es limita als elements decoratius com els marcs de les finestres o les portades. A més de decoratius eren els elements que estructuralment havien de ser més resistents, llindes i brancals.
Una abraçada molt forta
Assum
20/10/2008 Maria Garganté respon:
Efectivament, Assum. Tens raó en el que dius dels diferents tipus de morter. Això també es aplicable a quan avui es restaura o es fa una casa "de pedra". De vegades sí que es té cura a utilitzar un morter clar, com a Montroig, de manera que l'efecte és més harmònic i agradable, però també he vist casos de façanes de cases particulars que s'han rejuntat amb el portland gris fosc tant desafortunat. Són aquestes també les coses que s'han de vetllar. No és pas que ens haguem d'oposar ara a que s'utilitzi la pedra, però sí a que se'n faci un mal ús -i aquest seria un dels casos- i a que s'utilitzi de forma indiscriminada, amb falsos revestiments. Mantinc, però, el fet de tenir sempre en compte les peculiaritats geogràfiques de cada lloc. Sí que estic d'acord amb el Vicent quan diu que el J. Ayats generalitza potser massa quan afirma que l'arquitectura dels pobles "mai havia estat així". Caldria puntualitzar de "quins pobles" estem parlant. No és el mateix el Pirineu que les Garrigues, ni la Segarra del Pla d'Urgell, ni el litoral.Salut!
21/10/2008 Vicent Loscos respon:
Fent atenció a les explicacions de la Maria i de l'Assumpció sobre el tema, penso que:
1- En principi no em sembla malament la normativa d'aplicar acabats amb pedra vista segons en quins indrets (al document hi havia referències a part diferenciades d'una població, cosa que sempre es pot matisar i veure si aquesta visió dels pobles és o no realista).. Que sigui, o no, artificiós, és una qüestió de punts de vista. Tot allò que es projecta amb una idea determinada pot ser artificiós, sigui pedra o un altre material. És clar que els edificis singulars, com les esglésies, han patit més l'efecte d'opinions discrepants perquè són referents importants. Durant bastants anys vaig veure com es restaurava la Seu de Lleida construint, entre altres coses, un frontal sobre la porta dels fillols. Quan una altra empresa va encarregar-se de continuar les obres, el primer que van fer va ser treure aquell frontal (cosa que als espectadors ens va deixar pereplexos). És potser per evitar aquests conflictes que actualment es marca un tall d'estil entre el que era i el que s'afegeix per completar les edificacions danyades sense pretensions de reconstruir tot allò que es va perdre. Però les cases d'un poble no són edificis singulars, i els estils estan bastant a la vista. Hi ha llocs, aquí a l'Urgell, per exemple, la Guardia de Tornabous, on tot es veu arrebossat. No cal dir que en aquests pobles sovintegen les construccions de tàpia ben protegides per aquesta tècnica. En altres llocs, com La Floresta –el poble que jo vaig conèixer de petit-, gairebé tot és de pedra; des del més noble fins allò més ordinari (suposo que és aquesta pedra, la que en diuen de Vinaixa, que és el poble veí). A l'última visita que vam fer, a Llaberia –poble quasi deshabitat-, el terra estava pavimentat amb lloses de pedra portada d'Itàlia. Sense comentaris. Diuen, de vegades, que per evitar controvèrsies, s'ha de fer com quan es fa una estafa: fer-la ben grossa, i avall va. Curiosament es desperta una admiració que evita els problemes que tenen altres que han gosat a posar roure on hi havia d'anar faig. Tornant a la pedra, a l'Urgell també tenim el cas paradigmàtic de Guimerà (i, com a la Floresta, dels pobles veïns, ja que els estils sempre van per zones). Guimerà, és un dels exemples apreciables que vaig invocar. Em continua semblant que val la pena que si s'ha de construir segons en quina part dels pobles s'aconselli la pedra vista. Si no, què s'ha de fer? Personalment em xifla la tàpia, però no crec que ningú ho considerés ni un minut, ni amb l'argument de que és l'estil tradicional a la zona. Tampoc no crec que s'avinguessin a proposar l'arrebossat que es veu a les cases d'estampa més senzilla i acollidora del país. El ciment ja és una altra cosa, poc amable. També la pedra dóna una imatge més dura. Però encara que sigui de Vinaixa (què són 100 km dins del país, quan consumim productes de la Xina?), és un estil que crec recomanable en front del ciment, de les parets blanques d'estil balear, i del campi qui pugui –pedra inclosa- que sens dubte s'acabarà imposant dins de l'estil acostumat de lleis que arriben tard i sense eficàcia. Acabo de llegir el vostre últim missatge. Un ciment de color més trencat que la freda grisor del pòrtland, ja estaria bé; però, és que als Plans de Sió –com en tota aquesta zona-no hi ha cases de pedra al bell mig del poble?
2- Em sap greu no haver tingut abans el vostre apreciable consell en aquest sentit. Potser hagués pogut donar una opinió més raonable o menys simplista al problema dels nuclis antics de les poblacions. En tot cas, però, el que no podem fer ara, com a associació, és argumentar l'opinió contrària. Això no és obstacle perquè personalment puguem aconsellar el que ens sembli en cada cas, no faltaria més. En tota aquesta discussió, el més desinformat i aprenent penso que soc jo. Solament no estic d'acord amb les afirmacions categòriques respecte de la pretesa falsa estampa rural de la pedra. Apart que no sé, encara, si no es pot aprofitar el fet de posar dues capes en una paret (obra i pedra) per enllestir l'aillament tèrmic tan necessari.
Amb tot l'afecte i agraiment per la vostra atenció, Vicent.
23/10/2008 la Maria fa encara un correu amb aquesta nota al final:
PD: Sobre el famós "debat", potser caldria concloure, al cap i a la fi, que tot depèn de la sensatesa, criteri i bon gust amb que es facin les coses
Vicent respon: Bé, doncs em doneu l'ocasió d'afegir algunes consideracions: 1. Si les coses s'haguessin fet segons aquests criteris, tots estaríem ben orgullosos del nostre paisatge rural, però ja veiem que no és així. 2. Degut a aquest fet, el govern ha fet una normativa, que com totes, té punts discutibles. 3. I és mala cosa que, com passa en aquestes latituds, no hi vegem res més que allò que no s'adapta al nostre criteri, sempre a punt de discrepar. Aquí tots som especialistes amb un olfacte superior al dels qui treballen al govern d'ofici. 4. Concretament, en aquest tema que hem remenat, de pobles, on el nucli antic -per no dir tot el conjunt- és de pedra, n'hi ha un munt. Tota la zona de Verdú-Guimerà-Ferran-Ciutadilla... excel•leix en pedra. Tota la part de Sant Antolí, Talavera, fins a la Curullada. La zona de Granyena, Gramuntell, La Sisquella... La zona de Sant Ramón, Monfalcó Murallat, el Portell... La part de l'Ametlla de Segarra, Vallfogona... No estic parlant de les Garrigues -que de vegades sembla un país de referència mítica-, sinó de zones properes de l'Urgell i la Segarra, on la pedra és calarenca, d'agraïdes tonalitats grises. És cap a la ribera del Sió, entre Segarra i Urgell, que es presenta la pedra arenosa vermellosa. Anant de Cervera a Guissona es veu aquest canvi de pedra, amb varietats sauloneres que poden ser poc consistents, encaixant en alguna descripció que se'ns ha passat sobre els defectuosos i més pobres acabaments en pedra. 5. Si la gent fes les coses bé... No tenim més que visitar el poblet de Tordera, prop de la Curullada. L'interior, en origen, és de pedra. Les reformes i reparacions que s'ha fet a l'exterior donen un aspecte ben pobre al conjunt de les nou o deu cases que fan el poble. Peces d'obra vista, amb el seu vermell de provisionalitat, saltejats amb trossos de pedra i pedaços de blocs de prefabricat, amb alguna paret arrebossada... El lloc es troba pràcticament deshabitat, fora de la festa major, quan s'hi reuneix un bé de Déu de gent. Aquestes reparacions són actuals. I penso que si s'hagués aplicat la norma de la pedra, podria ser un poblet admirable, com un petit Monfalcó, però no és així. Com de costum, qui té diners tendeix a demostrar-ho exageradament, i qui no en té, també. El denominador comú és la vulgaritat que s'estén sobre el conjunt. Cosa, per altra banda, acostumada. 6. Jo no sé si tot això té remei. Una raó que s'esgrimeix en contra de la llei, és el cost inabordable que sembla comportar el fer les coses ben fetes. Penso que tal vegada la normalització abaixaria els costos. I podria donar feina a joves que entressin de nou a l'ofici Si, segons ens diuen, construir en pedra pelada era la solució barata, tampoc hauria de ser ara la més cara. A l'associació tenim picapedrers. Què tal si els passessim el tema? 7. A tot això, és clar que en aquells indrets on de pedra vista no se’n veu -que a l'Urgell també n'hi ha força-, crec que no té sentit una normativa que no respecti aquest fet. Vicent.
Interior del poble de Tordera a la Segarra. són vuit cases en pedra vista més o menys presentable. Al racó n'hi ha una més menuda que es veu arrebossada. (Amplieu les fotos)
Exterior de la mateixa plaça. Es reconstrueix i s'amplien les cases amb qualsevol material. Tant se val, pedra, obra o prefabricat.
Un altre exterior de les mateixes cases. Arrebossat impecable de l'ampliació trasera d'una de les vuit cases de la plaça. Ara, res no lliga amb res. Això també és una estampa de modernitat que pertany a altres indrets.
Tot seguint el perímetre exterior de la plaça. Aquí també hi ha diversitat de materials. (amplieu la foto).
L'entrada al poble. No seria desitjable que les reparacions o ampliacions es fessin amb pedra?Hi ha més material a veure i comparar, i cadascú pot argumentar en el sentit que li sembli. Fins aquí, doncs, els missatges que ens vam intercanviar, fora de les interpretacions que he afegit a les fotos i les últimes de Tordera, que il·lustren el que es diu al missatge.
Vicent
